El Palau de la Música Catalana sembla ser el lloc que li cal omplir a tot artista o conjunt per assolir el, diguem-ne "cum laude". Ho hem vist darrerament, crítics i periodistes converteixen el "bolo" del Palau en punt culminant de gires o carreres musicals, sobretot si s' esgoten les localitats, és clar. No és per menys. El lloc és realment extraordinari. Imposa. Es palpa categoria, i es nota a l'atmosfera la presència de generacions de musics i publics entesos.
Divendres va ser el torn del meu admiradíssim Quimi Portet. El lloc, tant singular, i el públic que hi assistia, que sens dubte era el mes intel.lectual i aristòcrata de tota la gira, i que omplia evidentment els palcos i fins hi tot la platea a vessar, van oferir a l'astre un merescudíssim reconeixement a un llarga i meritosa trajectòria, que enguany està arrodonint amb un World Tour d'acceptació notabílssima, tant pel que fa al públic com a la "crítica". Els aplaudiments llargs i dempeus estant que el respectable oferia constantment a l'astre, semblaven fins hi tot incomodar al músic i cantant, que visiblement emocionat semblava no creure prou adequat aquesta vegada, mostrar el seu vessant mes humorístic i irreverent. Corre el rumor que interactuem amb el públic -va recordar en mes d' una ocasió, però mes enllà d'algun acudit de "nens i capellans" i les habituals divertides presentacions de l'orquestra, el de Divendres va ser un concert per gaudir de les cançons. Cançons d'amor, com no parava de dir-nos. A l'escenari, l'acompanyaven tres extraordinaris músics d'una finura exquisida i llarguíssima experiència. Per això no deixa de ser curiós apreciar com l'astre, amb una sola mirada pot corregir el volum de la guitarra d'en Busquets o recordar al jove guitarrista algun matís important pel tema que s'està tocant. O, com un perillossíssim intent de girar el coll cent-vuitanta graus és senyal suficient perquè en Xarli recordi fer uns suaus tocs de platerets, gairebé inapreciables però sens dubte importantíssims a "Mar antic", la sorpresa que en Quimi tenia preparada per aquesta nit especial. Sens dubte, aquest tema va provocar la més llarga ovació de tots els presents. L'astre ja fot molts anys que s'hi dedica i per això pot oferir un repertori completíssim que inclou des-de temes ja del tot populars fins a d'altres ben nous i intimistes, passant per cançons d'amor i d'humor. A més, i això ho fa millor que ningú, presenta en directe uns arrengaments extraordinaris, treballadíssims i sovint sorprenents: El mes pur grunge a "massa" o "Francesc Pujols", ska a "El meu hàmster" o pop animat a "flors i violes" són només alguns exemples. I és que l'astre és sobretot un artesà de cançons. En definitiva, èxit total de l'astre al Palau, i jo que me'n alegro, per ell i per mi que soc un grandíssim admirador.
Ula Ula! Sabadell i llibertat!
